Marialluïsa

Es tracta d'una planta, de fet sol tenir port d'arbust o arbre petit molt aromàtica. La seva fragància és molt forta però també molt agradable i recorda bastant intensament la olor de cítrics.

Es pot cultivar fàcilment en horts i jardins i és fàcil de trobar tant en venedors de planter com en centres de jardineria. En pocs anys passara de només uns pams a uns pocs metres si la cultivem al terra.

A l'hivern quedarà totalment desfullada però a la primavera brotarà de nou. Normalment fa molts rebrots des de la base però si volem que tingui una forma bonica es poden guiar fàcilment.

A l'estiu floreix amb unes petites flors blanques i rosades.

S'utilitza sobretot per veure'n infusions però també es pot utilitzar a la cuina.


El seu nom científic és Aloysia citrodora.

Tomates de penjar o de xucar

Aquestes són una classe de tomates que té una funció molt concreta, només serveixen per xucar el pa amb tomata. La veritat és que si es volen fer servir per a altres usos tenen unes propietats bastant pobres. D'altra banda, han tingut una selecció de característiques que n'ha destriat les úniques que són importants per al seu ús tant concret.
Bàsicament són tomates de petit calibre i que tenen molt de suc a l'interior, renunciant d'aquesta forma a grans mides, gran quantitat de nyama i un bon color.

De fet el color és una característica. Tot i que quan maduren assoleixen colors vermells característics de les tomates també hi predominen els grocs o els vermells apagats. Això pot passar perquè quan es cullen no totes es poden collir al punt màxim de maduració ja que la recollida es fa traient tot el ramell de la planta de cop i algunes peces són madures i altres verdes.

Una altra característica important és la seva conservació, ja que fora de la planta es conserven gairebé intactes durant tot l'hivern. Tradicionalment s'han extret els ramells de tomatetes de les plantes i s'han penjat amb la branca i tot en alguna estructura expressa (canyes, fils, filferros...) en un bon rebost de la casa (sec i fred). La veritat és que la conservació d'aquesta classe és quelcom espectacular, a casa es comencen a recollir durant el mes d'agost i duren ben bé fins als mesos de març o abril de l'any següent. Si bé una part es fa malbé durant aquests mesos (es podreixen i cauen) la major part arriba a cap. També cal dir que cap al final ja no són tant bones ni conserven tant bé l'aigua (el suc).

Un altre fet característic (no sé exactament fins a quin punt ajuda a conservar-les) és un petit tel de florit semblant a una trenyina que creix cobrint els ramells sencers, però no a tots.

En definitiva es tracta d'una classe de tomates que no compraries mai pel seu aspecte però que tenen un resultat esplèndid, i sinó proveu de xucar amb tomates d'aquestes de "plàstic" que venen al súper.

PS. Les de la foto encara tenen més mal aspecte si cap, ja que aquest estiu (2011) ha estat molt humit i plujós i això ha fet que la proliferació de malalties (sobretot fongs) fos molt gran en el cultiu de tomates que ja de per si hi és molt sensible.

Va de tomates

Tradicionalment a casa hem fet tomates de tres tipus, bàsicament relacionades amb tres usos més o menys diferenciats.
Tomata de la poma: per a les amanides, per els sofregits, la tomata de pot i per la salsa de tomata.


Tomata de color de rosa (Montserrat o de la pera): per a les amanides.
Tomata de penjar: per xucar el pa.

Amb aquestes tres varietats es cobreixen el 100% de les necessitats d'una família tot i que hi ha diverses consideracions a fer.

Per exemple que les tomates de la poma són més primerenques i per tant permeten menjar-ne més aviat, com que també se'n poden plantar a mig estiu allargant així la producció tant pel davant com pel darrera, es pot dir que és una tomata d'ampli espectre. Cosa que també es pot dir dels seus usos. Potser no són tant bones com les de color de rosa però el fet de tenir molta nyama les fa molt útils.

Com tot en el món de la botànica i més en l'agricultura, és bastant difícil traçar línies concretes per distingir varietats. Això és quelcom que passa bastant en el que a casa anomenem "tomates de color de rosa", que vindria a ser una gran categoria per englobar tant les de la pera com les de Montserrat.

Això no només passa amb les de colors més clars, sinó amb totes. Normalment quan compres planter te'n venen una per l'altra o bé et surten barrejades, o bé són diferents de les de l'any passat. Per exemple amb les de la poma també en poden venir de "Cor de bou" o amb les "de penjar" en poden venir de les "del ramell". Tot i que repeteixo que a vegades és força difícil de distingir entre unes i altres.

Les primeres maduixes

Ja hem tastat les primeres maduixes d'aquest any. La veritat és que són maduixots (Fragaria x ananassa) encara que popularment també els anomenem com les maduixes silvestres (Fragaria vesca). D'aquestes darreres també en tenim i ja en podem menjar.


Els maduixots conreats a casa no tenen res a veure amb els de compra, si bé no solen assolir les mides espectaculars dels segons el sabor més fort ho compensa. La veritat és que és una planta bastant agraïda de cultivar ja que la producció de maduixes és bastant gran, des del mes de maig fins gairebé el mes de novembre en van produint. Quasi sempre en tenen entre 3 i 5 cada planta que a més es reprodueixen vegetativament per estolons. Aquest any n'hem plantat de noves i de velles que teníem en un altre lloc de l'hort i la veritat és que totes estan produint força!

Les maduixeres silvestres les hem plantat de nou enguany i de moment no han tingut una producció tant espectacular. Tot sigui dit! Aquestes són plantes d'ambients humits (marges i vorades de camins) i de moment les tenim al jardí que és força sec i assolellat.

Els últims espàrguls

Encara ahir vaig estar fent un vol pels marges de radera el mas i encara vaig trobar alguns espàrguls, pocs i força espigats.
Déu ni do aquest any, amb les plugetes que hi ha hagut durant la primavera n'hem anat trobant forces.
I, d'altra banda, m'ha semblat interessant fer-ne un post una mica especial.
Primer per l'etimologia, els espàrguls són un aprofitament alimentari que es pot extreure dels boscos, o més ben dit dels límits dels boscos, dels marges. O en definitiva dels límits forestals. Pels que encara no sàpiguen de que parlo, crec que a ciutat en diuen "espàrrecs de marge".

En definitiva es tracta dels brots tendres que treu cada any una planta herbàcia, l'espargolera (esparraguera) Asparagus acutifolius. La recol·lecció es pot fer durant tota la primavera, després de les darreres pluges hivernals i del primer bon temps ja comencen a brotar i la temporada s'allarga fins ben passada la primavera cap a finals de maig quan els brots que queden ja són massa llenyosos i no es poden menjar.

Com ja he dit abans és una planta que creix sobretot en les zones de límits forestals, als marges o en zones en successió ecològica com zones on s'han abandonat conreus o bé han patit un incendi. A dins pròpiament de les masses forestals també s'hi poden trobar però no amb tanta abundància ni producció.

Els brots més adequats són els que encara no s'han espigat, o bé que encara no han començat a treure les ramificacions secundàries i que encara no s'han començat a lignificar. Després d'això les fulles ja punxen i les tiges no són tant tendres.

Pel que fa a la part gastronòmica, a casa només recollim la part que es trenca sola amb la mà i així ja deixem la part més basal de la tija a la planta que igualment sempre és massa fibrosa per a menjar. Un cop caçats a casa es poden mantenir frescos un parell de dies amb aigua, després es començarà a podrir la base i els haurem d'acabar llençant. Per cuinar-los sempre els tallem a talls petits i els escaldem 4 o 5 minuts, així perden una mica l'amargor i queden més amorosos i tendres per a ser cuinats de qualsevol forma.

Les preparacions estrella són en truites (la d'espàrguls i gambetes és espectacular) o fregidets amb all i julivert. Després d'escaldar també els congelo per menjar-ne fora de temporada.

Ah! i una darrera cosa, els espàrguls no es busquen, a l'Empordà es cacen! (amb les mans)

Regues, airoles o parterres?

D'un temps ençà s'ha publicat molt al respecte i s'ha discutit molt sobre les diferents tècniques de cultiu hortícoles i sobre la seva idoneïtat. Alabant molt algunes per sobre de les altres. Però en definitiva no hi ha cap sistema que sigui millor que els altres de forma general, sinó que cadascun presenta oportunitats i dificultats per al conreu i cal doncs que cadascú valori molt bé en quina situació es troba i per tant quin li és el sistema més adequat.
Dels tres sistemes anomenats al títol s'han provat tots i les conclusions que se n'han extret es presenten a continuació.

Aspectes	Regues	Airoles	Parterres
Forma	Consisteix en els tradicionals solcs en línia recta que permeten realitzar el cultiu linealment en el tros de terreny que tinguem. Aquests solcs solen ser més enfonsats que el terra adjacent i a més tenen les vores un xic elevades la qual cosa els assimila a petits canals de reg. Les hortalisses es planten a una banda de la rega o a totes dues si es vol aprofitar més i es poden situar a la vora o a la part alta de la rega. Cal deixar un bon espai entre les regues per poder passar còmodament quan les plantes creixin, perquè no es facin gaire ombra i perquè no creixi massa malesherbes entremig.	Capallà	Mésenllà
Sistema de reg	Per la forma que tenen, quan es vol regar l'aigua segueix el fons de la rega i només mulla i humiteja el seu entorn més proper i per tant allà on estan plantades les hortalisses.	Tal i qual	Pasqual
Cultius	Capaquí	Capallà	Mésenllà
Malesherbes	bueno	potser	siunamica

Favetes tendres a la menta (recepta)

Ara que n'és el tems hem provat aquesta recepta mot simple i ens ha donat molt bon resultat.
El que cal és tenir disponibilitat de faves, es recullen i es trien les més tendres si és possible i es descarten les més grosses. Si es té temps i paciència les favetes s'han de repelar, és a dir, un cop esclovellades també se'ls ha de treure la fina pela que recobreix cada grana, es pot fer amb els dits o amb un ganivet. Després de fer-ho veureu que queden d'un color verd llampant ja que la pela esmoreeix el color. Un cop tenim les favetes pelades veureu que són molt tendres, fins i tot en podeu tastar de crues! De tant tendres que són només caldrà coure-les uns minuts per tant només s'han d'escaldar 4 o 5 minuts (al gust) en aigua bullent. Finalment es deixen refredar i es mengen en qualsevol tipus d'amanida. O totes soles si voleu. Es poden acompanyar amb oli o amb una vinegreta, nosaltres la fem amb dos o tres branquetes de menta (també de l'hort), 4 o 5 dits d'oli i una mica de sal i tot ben triturat, si es fa ben fet es pot infusionar la menta en l'oli prèviament i després deixar-ho refredar. El resultat és un plat molt sa, molt refrescant i suau de textura però a la vegada molt gustós!
Bon profit!